1. Introducció

         Són moltes les investigacions que recalquen la importància que tenen els pares i mares en la iniciació esportiva del seus fills (Martens, 1978; Passer, 1983; Brustad, 1988; Greendorfer, 1992; Shields i Bredemeier, 1994; Weiss, 1995; Weinberg i Gould, 1996; Cruz i cols., 1996; Buceta, 2000; Pelegrín, 2002; Gimeno, 1995 i 2004; Ezquerro, 2005 en Gimeno, F (2005)). Tot i això, és una temàtica molt poc estudiada (Gimeno, 2001). Són moltes les ocasions en què els pares volen ajudar als seus fills i no saben com fer-ho, o que els perjudiquen sense adonar-se’n. Això és degut, en part, a que la pràctica esportiva generalitzada va sorgir fa uns 25 anys i ha evolucionat molt durant aquest temps; per tant, la majoria de pares no han tingut les oportunitats de tenir aquestes vivències o han set molt diferents (Gimeno 1995). A més de la interacció amb els pares, els esportistes són influenciats pels iguals i l’entrenador.

2. Els altres significatius: els pares i mares

          Entenem per iguals el grup social compost de persones amb una edat similar, una posició social propera i interessos comuns. En aquest cas els amics i els companys d’equip, club o esport (Del Caño, Palazuelo i Elices 2003). La influència entre els iguals s’accentua a partir dels11 anys (Gordillo, 1992).

        D’altra banda, Moreno i Del Villar (2004), conceben l'entrenador com a màxim responsable del grup esportiu i director del mateix durant el procés d'entrenament i competició, per la qual cosa ha de tenir una determinada formació que li permeti exercir les seves funcions de manera òptima. Degut a aquesta formació, de vegades professional, adquireix els coneixements de com actuar amb els seus alumnes.

          Hi ha una gran quantitat de classificacions dels pares, de les que nosaltres destaquem:

Smoll (1986) (en Latorre, Gasco y otros; 2009), descriu bàsicament cinc perfils de pares tenint en compte la comunicació amb els seus fills esportistes:

·         Desinteressats.

·         Hipercrítics.

·         Vociferants.

·         Entrenadors en la banda.

·         Sobreprotectors.

        Per altra banda, en els estudis de Baumrind  (1971) (en Moore, 1997) s’identificaren tres tipus distints de pares:

·         El autoritari.

·         El passiu.

·         El autoritatiu.

         Posteriorment, Baumrind, (1973) (en Ramirez, 2005) fa una altra classificació dels pares. En aquest cas fa una classificació més exhaustiva, no tan general com la anterior:

·         Autoritaris.

·         Permisius.

·         Democrátics.

·         Negligents.

         Per últim, expondrem la classificació elaborada per Romero (2004) que ens dona una amplia tipologia de pares:

·         Pares interessats en la formació.

·         Pares interessats en la formació esportiva com a hàbit.

·         Pares interessats en la formació esportiva com a prevenció.

·         Pares interessats en la formació esportiva com a salut.

·         Pares interessats fonamentalment en la forma física.

·         Pares interessats en la formació esportiva com a referent social.

·         Pares fanàtics.

·         Pare entrenador.

·         Pare manager.

·         Pare protector.

         D’aquesta manera, coincidim amb Romero, Garrido, i Zagalaz (2009) en que la tipologia de pares és tan ampla com adjectius podríem donar als comportaments que deriven de la seva actuació en la practica esportiva dels seus fills.

         Per tal de dictaminar com ha de ser el comportament dels pares, el dividirem en tres apartats en funció de com ha de ser la relació pare-fill, pare-entrenadors i pare-iguals (del fill).

3. L'actuació dels pares i mares respecte l'esport amb els fills.

        Com hem vist en la introducció, la relació pare-fill és molt diferent depenent (principalment) de la tipologia del pare i mare. Degut a aquesta diversitat, en compte de exposar les mancances i virtuts de cada tipus, descriurem, en funció de la literatura, com han d’actuar els pares. L’actuació d’aquests ha d’estar enfocada a l’educació i la formació del fill, que valora el desenvolupament físic i mental abans que el rendiment esportiu (Fraile, De Diego, Monjas, Gutiérrez i López, 2001).

         Primerament, s’ha d’entendre que l’esportista és el fill, el primer interessat, el que realitza i practica l’esport. El pare ha de recordar, entendre i tenir en compte que les ganes i motivacions les ha de tenir el seu fill. Mai ha de tenir més ganes ell que el seu fill. De no ser així, el nen no gaudirà i per conseqüència no desenvoluparà tot el seu potencial. Per assegurar-se de que així sigui, el pare ha de informar-se, ajudar i col·laborar amb la elecció del seu fill, però ha de ser ell el que elegeixi, en última instancia, quin esport vol practicar. Aquesta idea, esta corroborada en el principi ètic d’autonomia o de capacitació (Devís, 2009). La pràctica esportiva ha de ser intrínsecament valuosa, no considerar-se com a una inversió de futur cercant l’alt rendiment, és a dir, no hi ha que buscar objectius basats en la aplicabilitat externa de la pròpia pràctica . Hem de entendre que el nen no és un home en miniatura, però tampoc un minusvàlid (Galilea, 1986 en Latorre, Gascó y altres; 2009)

         Els pares han de tenir en compte que hi ha tres tipus de motivació segons la classificació de Roberts, Kleiber i Duda (1981) (en Gordillo (1992)).

1.      Les relacionades amb la pròpia millora. Aquest tipus de motivació està centrat en el subjecte, el propi esportista, i el principal objectiu és millorar el seu rendiment.

2.      Les relacionades amb la competència esportiva. Les referències són els demés, l’esportista es valora a ell mateix, comparant els resultats amb els demés.

3.      Les d’aprovació social. L’esportista es troba orientat a les conseqüències socials de la seva activitat esportiva com poden ser: els premis, trofeus o l’actitud i atenció de pares, companys, entrenadors, etc.

         Segons aquests autors, existeix una relació entre l’edat i els diferents tipus de motivació. En la infantessa (de 8 a 11 anys) predomina la motivació orientada a la millora i les d’aprovació social. En la preadolescència (de 11 a 13 anys) predominen les motivacions orientades a la competència. Per últim, en l’adolescència (de 13 a 17 anys) predominen les orientades a la competència i millora.

      Tot i que els pares no tenen ninguna participació directa en aquestes etapes i tipus de motivació; és important que les coneguin per tal de saber actuar en conseqüència. Aquesta actuació per part dels pares, ha de ser constant; però agafa especial importància en els moments en que els seu fill està moralment afectat. En aquesta situació el paper dels pares és crucial ja que el nen en algun moment es trobarà amb dificultats i en moltes ocasions, degut a no tenir aquest recolzament, afectarà  al seu desenrotllament. Com recalquen Babkes y Weiss (1999) (en Amenabar, Sistiaga, y García; 2008) aquest suport dels pares, és molt més eficaç si sorgeix conjuntament dels dos pares, és a dir; del pare i la mare.

        En segon lloc, el comportament del pare ha de ser adequat i correcte (Morillo,  2012):

·        No ha de cridar al seu fill, sinó parlar amb ell.
·      No ha de dirigir-se al seu fill de forma agressiva ni hostil, car és el referent i figura a seguir del seu fill. Ha d’actuar amb conseqüència.
·     Cal complir totes les promeses ja siguin bones o dolentes ja que sinó perd la credibilitat, autoritat i confiança del fill.
·      No donar totes les coses que demana el seu fill, ha de deixar que lluiti per les coses que desitja per augmentar el seu valor. I fomentar l’esforç. 
·       El pare ha de reconèixerels seus errors i en conseqüència el seu fill ho farà.

      Els problemes que es planteja un nen esportista; en moltes ocasions són molt senzills,la majoria d’adults ja han solucionat i coneixen les respostes, per tant se’ls hi lleva importància. El pare ha de tenir clar dos conceptes relacionats en aquest tema: per un costat, ha d’entendre i mostrar interès als problemes que es plantegi el seu fill tot i que no tinguin importància. I, d’altra banda, ha d’ajudar al nen a solucionar-lo donant-li les eines que necessiti però ha d’evitar resoldre els problemes ell mateix, ja que sinó el seu fill no aprendrà. Amb altres paraules: no s’ha d’evitar que els nens ensopeguin car errar és aprendre, sinó ajudar per quan ho facni es puguin tornar a alçar.

         Com diu la dita, les comparacions són odioses. Per tant, cal evitar-les. Tots els nens viuen en una cursa de supervivència, en la que volen demostrar que són els millors. Al comparar-los amb altra gent, es fomenta aquest esperit de competició –no sa-. Com a solució a aquest problema, s’ha de fomentar la comparació amb un mateix, fomentant l’esperit d’autosuperació; d’aquesta manera, observar i valorar el desenrotllament que s’ha produït,objectiu de la practica esportiva.

       Amb la mateixa justificació, ha de quedar clar que el primer objectiu i obligació d’un nen són els seus estudis car en ells es produeix l’autèntic desenrotllament i formació com a persona. Per tant, una altra labor dels pares és ajudar a que la practica esportiva es pugui compaginar amb els estudis. Per fer-ho hi ha un ampli ventall de recursos i possibilitats, dels quals destaquem l’ús d’horaris, racionalitzar el temps, intentar no gastar temps en trasllats…

         D’altra banda, el pare ha de comprendre que el seu fill tant en l’esport com en la vida, és tan sols un nen. Moltes accions de les que realitza no sap perquè les fa (coneixement pràctic en sentit feble), per tant no té perquè justificar totes les seues accions. A més a més, en el àmbit esportiu el que té que valorar l’actuació del nen és ell mateix i l’entrenador, no el pare.

       En moltes ocasions, els pares no saben si alguna labor li pertoca a l’entrenador o a ells. En el següent apartat veurem els casos més comuns en que es confonen el paper dels pares i el de l’entrenador.

4. La intrusió dels pares en la labor del entrenador

        En l’actualitat, gairebé tothom consumeix l’esport ja sigui en un vessant o altra. Segons Garcia Ferrando (2009) el 88% dels espanyols sent algun tipus d’interès per l’esport. Per tant, és inevitable que els pares tinguin algun tipus de coneixement sobre aquest, tot i no ser professionals. Amb la intenció d’ajudar al seu fill i que sigui millor que els altres, se li diu com ha d’actuar en el seu esport o coses  a millorar. Tot i aquesta intenció d’ajuda, la intervenció pot interferir en l’actuació de l’entrenador i ser perjudicial en comptes de beneficiosa. Per tant, d’aquest raonament podem extreure que el pare ha de deixar que sigui l’entrenador qui l’instrueixi en l’esport. Amb paraules de Hahn (en Latorre, Gascó y altres; 2009) “l’entrenador és el nexe d’unió entre el nen i l’esport, sent la seua responsabilitat pedagògica més important que la direcció del entrenament tecnomotriu.”

         D’altra banda, com ja hem comentat breument en l’apartat anterior el pare no ha de ser qui marqui les expectatives del seu fill. Aquestes han de sorgir del nen i estar dirigides per l’entrenador que, degut al seu coneixement, ha d’encarregar-se que no siguin irreals ja que podrien deprimir al nen innecessàriament (Boixadós, 1998).

        A la hora de premiar al nen, poden fer-ho tant el pare com l’entrenador; però és important que la persona que valori si es mereix un càstig o un premi sigui l’entrenador –en l’àmbit esportiu- ja els pares a l’hora de valorar-ho no són subjectius i en funció de a quina tipologia (de les classificacions vistes en el primer apartat-) es situïn el premiaran  o el castigaran sempre si són massa exigents. .

         Si alguns d’aquests aspectes l’entrenador no el compleix, tampoc han de ser els pares els que hagin de suplir aquesta deficiència. Tenen l’obligació d’observar i comprovar que els entrenadors realitzen aquestes funcions; però si no és així, la forma correcta d’actuar és comunicant-ho a l’entrenador i ell ja actuarà en conseqüència.

5. La influència dels pares en les relacions socials del fill: els iguals en la iniciació esportiva.

         Igual que amb els entrenadors, els pares han de compartir la seva influència amb la dels companys. Es considera que l'experiència esportiva és molt important per als nens i nenes, i les relacions amb els seus companys afecten el seu estatus, la seva autoestima, i en conseqüència la seva autovaloració. No hi ha dubte que l'experiència en l'esport és un camp valorat per els nens, un camp en el qual ells poden experimentar pressió, ansietat o satisfacció (Roberts i Treasure, 1992).

         Com indica Shirley (1997) una de les tasques dels pares és iniciar el seu contacte amb altres nens de la seva edat. També indica que els alts nivells d'afecte cap al fill, combinats amb nivells moderats de control patern, ajuden a que els nens puguin gaudir de molt èxit dins del seu grup social i ser socialment competents.

         L'acceptació dels companys està associada amb moltes característiques com l'edat, sexe, classe social, atractiu físic, i èxit acadèmic. Ser un esportista és un valor social important per als nens. Per tant, és important que, si forà necessari, els pares intervingueren per ajudar al fill donant-li les eines necessàries per poder formar un grup d’amics. Però una vegada dins d’aquest grup, els pares no han de ser massa protectors del seu fill; ja que novament ha de ser el fill el que fiqui principal interès i no tenir por d’errar i ser criticat i si ho fa és quan els pares han d’evitar protegir-lo massa car a de assumir les conseqüències de les seves accions per poder millorar i desenvolupar-se.

         Hahn (en Latorre, Gascó y altres; 2009), comparteix aquesta idea de que els pares en relació amb la formació esportiva dels fills. Entenent, que el pitjor que poden fer és una excessiva sobreprotecció dels pares als seus fills que comporta que es dediquin exclusivament al esport i no donin importància a les relacions socials. 

6. Conclusió

     Com hem pogut observar en els apartats anteriors, l’esport i la “vida” comparteixen moltes característiques. En resum, podem entendre el paper dels pares com entrenadors, educadors o instructors de la vida del seu fill. L’entrenador o tècnic esportiu com un “entrenador específic” encarregat de la educació esportiva, de la mateixa manera com un mestre ho és de l’educació acadèmica.

         Per tant, tot i que a priori paregui que els paper dels pares és molt reduït en l’àmbit esportiu; la seva labor és primordial i la més necessària de totes car la seva funció és crear els ciments que permeten l’actuació de l’entrenador i els altres agents esportius. Aquests ciments són la inculcació d’uns valors fonamentals per a la vida i que també tenen un paper important dins de l’àmbit esportiu. Seguint aquesta línea, Unell i Wyckoff (2005) ens ofereixen un llistat de valors essencials que els pares deuen transmetre als seus fills per tal de aquests es converteixen en persones integres, capacitades per viure amb harmonia amb els demés i amb capacitat de distingir el que esta bé i el que està malament. Aquests valors són: empatia, ser servicial, justícia, tolerància, interès pels altres, valor, sentit de l’ humor, respecte, lleialtat, cortesia, paciència, inventiva, ser conciliador, independència, automotivació, responsabilitat, honestedat, confiança, autodisciplina i cooperació.

         Com a punt final, insistir en que els pares juguen un paper essencial en la iniciació esportiva del seu fill, d’acord amb tot el comentat abans. Però tan important es la realització d’aquest paper com la de respectar el paper dels altres i deixar-los actuar. Aquestes intrusions també poden tenir repercussions negatives importants, pel que fa al desenvolupament del nen dins de l’esport practicat, per aquesta raó ens va parèixer interessant que el present blog estigués enfocat des d’aquesta perspectiva.

“La idea és que l’acompanyis a jugar i a

créixer, no que l’obliguis a guanyar”

Referències bibliogràfiques

Amenabar, B., Sistiaga, J. yGarcía, E. (2008). Revisión de los distintos aspectos de la influencia de lospadres y las madres en la práctica de la actividad física y el deporte. Apunts: Educación física y deportes,nº  93, pp. 29-35.

Boixadós, M., Valiente, L.,Mimbrero, J., Torregrosa, M. y Cruz, J. (1998). Papel de los agentes desocialización en deportistas en edad escolar. Revista de Psicología del Deporte, nº 7, pp. 295-310.

Del Caño Sánchez, M.; PalazueloMartínez, M.; Elices Simón, J. A. (2003). Interacción entre iguales, desarrollocognitivo y aprendizaje. Valladolid: Secretariado de Publicaciones eIntercambio Editorial, Universidad de Valladolid, 2003.

Devís, J. y Pérez, V. (2009) La ética profesional en la formación del profesorado de educación física. En L. Martínez y R. Gómez (coords.) La educación física y el deporte en la edad escolar. El giro reflexivo en la enseñanza (pp.101-126). Buenos Aires: Miño y Dávila.

Fraile Aranda, A.; De Diego Vallejo, R.; Monjas Aguado, R.; Gutiérrez Cardeñosa, s. i López Pastor, V. (2001) Actividad física jugada: una propuesta educativa para el deporte escolar. Marfil. Alicante.

García Ferrando, M., Puig Barata, N. y Lagardera Otero, F. (2009). Sociología del Deporte. Alianza Editorial, S.A. Madrid.

Gimeno, F (1995): La adecuación del desempeño de los roles paterno y materno como variable facilitadora de la práctica del deporte de competición en el joven deportista. Boletín de la Sociedad de Pediatría de Aragón, La Rioja y Soria, (25-2), 58-61.

Gimeno, F. (2001). Entrenando a padres y madres: Claves para una gestión eficaz de la relación con los padres y madres de jóvenes deportistas. Martos, P.; Paniza, J. L. y Latiesa, B. Deporte y cambio social en el umbral del siglo XXI (pp. 463-470).

Gimeno,F (2005) Assesoramientoy formación con entrenadores y padres de deportistas jóvenes. En E J Garcés, AOlmedilla i P. Jara (coords). Psicologíay deporte. Murcia. Diego Martín

Gordillo, A.(1992).Orientaciones psicológicas en la iniciación deportiva. Revista de Psicológica del deporte,  nº 1, pp. 27-36.

Latorre, P.A.; Gasco, F.;García, M.; Martínez, R.M.; Quevedo, O.; Carmona, F.J.; Rascón, P.J.; Romero,A.; López, G.A.; Malo, J. (2009). Analysis of theinfluence of the parents in the sports promotion of the children.Journal ofSport and HealthResearch. 1(1):12-25.

Moore, S. (1997). El papel delos padres en el desarrollo de la competencia social. Eric Digest. Clearing on elementary and early childhoodeducation.Abril, 1997, Edo.p. 97- 115.

Moreno, M.P;  Del Villar, F. (2004) El entrenador deportivo. Manual practico para su desarrollo y formación. INDE. Barcelona.

Morillo, C. (2012). Fullet divulgatiu. Consell d’Eivissa. Eivissa

Ramírez, M.A. (2005). Padres ydesarrollo de los hijos: practicas de crianza. Estudios Pedagógicos XXXI, Nº 2 (pp. 167-177)

Romero, S., Garrido, M. E. iZagalaz, M. L. (2009). El comportamiento de los padres en el deporte. Retos. Nuevas tendencias en Educación Física,Deporte y Recreación, nº 15, pp. 29-34

Unell, B. i Wyckoff, J.(2005). 20 valores que puede transmitir a sus hijos. Editorial AMAT.Barcelona.