3. L'actuació dels pares i mares respecte l'esport amb els fills.

        Com hem vist en la introducció, la relació pare-fill és molt diferent depenent (principalment) de la tipologia del pare i mare. Degut a aquesta diversitat, en compte de exposar les mancances i virtuts de cada tipus, descriurem, en funció de la literatura, com han d’actuar els pares. L’actuació d’aquests ha d’estar enfocada a l’educació i la formació del fill, que valora el desenvolupament físic i mental abans que el rendiment esportiu (Fraile, De Diego, Monjas, Gutiérrez i López, 2001).

         Primerament, s’ha d’entendre que l’esportista és el fill, el primer interessat, el que realitza i practica l’esport. El pare ha de recordar, entendre i tenir en compte que les ganes i motivacions les ha de tenir el seu fill. Mai ha de tenir més ganes ell que el seu fill. De no ser així, el nen no gaudirà i per conseqüència no desenvoluparà tot el seu potencial. Per assegurar-se de que així sigui, el pare ha de informar-se, ajudar i col·laborar amb la elecció del seu fill, però ha de ser ell el que elegeixi, en última instancia, quin esport vol practicar. Aquesta idea, esta corroborada en el principi ètic d’autonomia o de capacitació (Devís, 2009). La pràctica esportiva ha de ser intrínsecament valuosa, no considerar-se com a una inversió de futur cercant l’alt rendiment, és a dir, no hi ha que buscar objectius basats en la aplicabilitat externa de la pròpia pràctica . Hem de entendre que el nen no és un home en miniatura, però tampoc un minusvàlid (Galilea, 1986 en Latorre, Gascó y altres; 2009)

         Els pares han de tenir en compte que hi ha tres tipus de motivació segons la classificació de Roberts, Kleiber i Duda (1981) (en Gordillo (1992)).

1.      Les relacionades amb la pròpia millora. Aquest tipus de motivació està centrat en el subjecte, el propi esportista, i el principal objectiu és millorar el seu rendiment.

2.      Les relacionades amb la competència esportiva. Les referències són els demés, l’esportista es valora a ell mateix, comparant els resultats amb els demés.

3.      Les d’aprovació social. L’esportista es troba orientat a les conseqüències socials de la seva activitat esportiva com poden ser: els premis, trofeus o l’actitud i atenció de pares, companys, entrenadors, etc.

         Segons aquests autors, existeix una relació entre l’edat i els diferents tipus de motivació. En la infantessa (de 8 a 11 anys) predomina la motivació orientada a la millora i les d’aprovació social. En la preadolescència (de 11 a 13 anys) predominen les motivacions orientades a la competència. Per últim, en l’adolescència (de 13 a 17 anys) predominen les orientades a la competència i millora.

      Tot i que els pares no tenen ninguna participació directa en aquestes etapes i tipus de motivació; és important que les coneguin per tal de saber actuar en conseqüència. Aquesta actuació per part dels pares, ha de ser constant; però agafa especial importància en els moments en que els seu fill està moralment afectat. En aquesta situació el paper dels pares és crucial ja que el nen en algun moment es trobarà amb dificultats i en moltes ocasions, degut a no tenir aquest recolzament, afectarà  al seu desenrotllament. Com recalquen Babkes y Weiss (1999) (en Amenabar, Sistiaga, y García; 2008) aquest suport dels pares, és molt més eficaç si sorgeix conjuntament dels dos pares, és a dir; del pare i la mare.

        En segon lloc, el comportament del pare ha de ser adequat i correcte (Morillo,  2012):

·        No ha de cridar al seu fill, sinó parlar amb ell.
·      No ha de dirigir-se al seu fill de forma agressiva ni hostil, car és el referent i figura a seguir del seu fill. Ha d’actuar amb conseqüència.
·     Cal complir totes les promeses ja siguin bones o dolentes ja que sinó perd la credibilitat, autoritat i confiança del fill.
·      No donar totes les coses que demana el seu fill, ha de deixar que lluiti per les coses que desitja per augmentar el seu valor. I fomentar l’esforç. 
·       El pare ha de reconèixerels seus errors i en conseqüència el seu fill ho farà.

      Els problemes que es planteja un nen esportista; en moltes ocasions són molt senzills,la majoria d’adults ja han solucionat i coneixen les respostes, per tant se’ls hi lleva importància. El pare ha de tenir clar dos conceptes relacionats en aquest tema: per un costat, ha d’entendre i mostrar interès als problemes que es plantegi el seu fill tot i que no tinguin importància. I, d’altra banda, ha d’ajudar al nen a solucionar-lo donant-li les eines que necessiti però ha d’evitar resoldre els problemes ell mateix, ja que sinó el seu fill no aprendrà. Amb altres paraules: no s’ha d’evitar que els nens ensopeguin car errar és aprendre, sinó ajudar per quan ho facni es puguin tornar a alçar.

         Com diu la dita, les comparacions són odioses. Per tant, cal evitar-les. Tots els nens viuen en una cursa de supervivència, en la que volen demostrar que són els millors. Al comparar-los amb altra gent, es fomenta aquest esperit de competició –no sa-. Com a solució a aquest problema, s’ha de fomentar la comparació amb un mateix, fomentant l’esperit d’autosuperació; d’aquesta manera, observar i valorar el desenrotllament que s’ha produït,objectiu de la practica esportiva.

       Amb la mateixa justificació, ha de quedar clar que el primer objectiu i obligació d’un nen són els seus estudis car en ells es produeix l’autèntic desenrotllament i formació com a persona. Per tant, una altra labor dels pares és ajudar a que la practica esportiva es pugui compaginar amb els estudis. Per fer-ho hi ha un ampli ventall de recursos i possibilitats, dels quals destaquem l’ús d’horaris, racionalitzar el temps, intentar no gastar temps en trasllats…

         D’altra banda, el pare ha de comprendre que el seu fill tant en l’esport com en la vida, és tan sols un nen. Moltes accions de les que realitza no sap perquè les fa (coneixement pràctic en sentit feble), per tant no té perquè justificar totes les seues accions. A més a més, en el àmbit esportiu el que té que valorar l’actuació del nen és ell mateix i l’entrenador, no el pare.

       En moltes ocasions, els pares no saben si alguna labor li pertoca a l’entrenador o a ells. En el següent apartat veurem els casos més comuns en que es confonen el paper dels pares i el de l’entrenador.